Copagament a les farmàcies dels hospitals.
El passat 18 de setembre de 2013, el Butlletí Oficial de
l’Estat (B.O.E.) publicava una Resolució del Ministeri de Sanitat, en la qual
establia el copagament de 42 medicaments que generalment els proporcionen les
farmàcies dels hospitals als malalts no hospitalitzats.
A partir de l’1 d’octubre de 2013, s’hauria d’abonar el
10% dels cost d’aquests medicaments fins un màxim de 4,20 euros.
Aquests 42 medicaments, tècnicament anomenats de
diagnòstic hospitalari, generalment de cost elevat, van destinats a malalts
crònics o amb malalties greus (càncer, artritis, hepatitis, esclerosi múltiple
i tractaments de fertilitat).
Malgrat les notícies aparegudes en el sentit que totes
les Comunitats Autònomes de l’Estat espanyol estaven d’acord amb l’aplicació
d’aquesta Resolució. Hores d’ara ja hi ha algunes Comunitats, entre elles
Catalunya, que no aplicarà, de moment, aquesta mesura.
No vol dir que no l’aplicarà, sinó, que ara per ara, és
precís fer una revisió a fons dels criteris per tal de decidir la seva
idoneïtat.
El Departament de Salut està d’acord amb el criteris de
l’Organització Mundial de la Salut (OMS), que estableix que cap tipus de recurs
addicional por cofinançar les prestacions sanitàries públiques comporti una
barrera per accedir-hi, especialment en el nostre país amb un model de Sistema
Nacional de Salut (CatSalut) finançat mitjançant els impostos generals i de
forma progressiva.
Segons es desprèn del concepte de copagament, aquest té
dos objectius: el dissuasori i el recaptatori.
Val a dir que en aquests tipus de malalts no si val a
dissuadir cap comportament abusiu o convulsiu, sinó que les pròpies malalties
que combaten, els fan imprescindibles i necessaris per una qualitat de vida
mínima.
Respecte al recaptatori, no és el preu, no és el cost
pròpiament dit, és el fet d’haver de pagar per un medicament, insisteixo,
imprescindible i necessari pels afectats per alguna de les malalties citades.
De nou i en mica en mica es va estrenyent el cercle sobre
les persones que malauradament estan afectades per alguna malaltia o greu, com
les ja esmentades.
Sota el concepte de crisi s’amaguen polítiques restrictives
i es limita cada vegada més l’accés a una sanitat universal i de qualitat
reconeguda.
Aquesta és una mesura més. On acabarà?
